No Flash
Esteu aquí: Inici Notícies Els investigadors del Centre d'Art d'Època Moderna (CAEM) de la Universitat de Lleida, ubicat al Parc Científic de Lleida, descobreixen una nova obra de Joaquín Sorolla
Accions del document

Els investigadors del Centre d'Art d'Època Moderna (CAEM) de la Universitat de Lleida, ubicat al Parc Científic de Lleida, descobreixen una nova obra de Joaquín Sorolla

07/11/2019

Després de més de 6 mesos d'anàlisis científics

Es tracta d'un originalíssim i penetrant oli sobre llenç de 45 x 35 cm (sense marc) que representa un Cap de nena sobre el llit, signat i datat a València el 1883 (any en què Sorolla va obtenir la Medalla d'Or en l'Exposició Regional de València amb la peça Monja en oració), on, amb una tendresa i realisme sublims, el joveníssim Sorolla, amb tan sols 20 anys, s'enfronta a la difícil representació d'una innocent i candorosa nena que reposa sobre un esponjós llit i que, en el més absolut i esbalaïdor silenci, es debat entre la vida i la mort. Un tema clau en la història de l'art que només els grans artistes han sabut representar -i resoldre- d'una manera convincent, veraç, viva i real, allunyats de convencionalismes retòrics i de postures tan sovint en excés toves i afectades.

Sorolla, però, amb el seu pulcre i cru realisme, i fent gala d'un mestratge executiu inaudit i increïblement adult, enalteix en aquest llenç el dolor infantil i l'eleva a una rotunda categoria estètica digna de figurar al Parnàs de la més substanciosa excelsitud plàstica. És a dir, la dolça i captivadora nena aquí representada per Sorolla, de finíssims llavis i ulls morats (l'esquerre potser encara entreobert i suplicant), a més de la dúctil i groguenca epidermis que reverbera en tota la seva tendra i lívida epidermis facial, constitueixen un indiscutible prodigi expressiu del que podríem convenir a anomenar el inexplicable, incomprensible i sens dubte descoratjador patiment infantil davant del desolador horitzó de la mort.

Per què tant de dolor a una criatura tan indefensa, pura i innocent? Aquesta és la pregunta que immediatament emergeix quan hom contempla aquesta superba representació del insondable i sempre misteriós patiment infantil. I aquest és, fet i fet, el suprem valor afegit d'aquest bell llenç de Joaquim Sorolla (València 1863 - Cercedilla, Madrid, 1923), sens dubte una veritable obra mestra de la seva primera etapa valenciana. És a dir, ací es veu la gran capacitat que exhibeix el nostre pintor a l'hora d'aprofundir de forma exclusivament plàstica, amb només grumolls pictòrics i vibrants efectes lumínics, en la representació de la vulnerabilitat i fragilitat d'una criatura dolça i immaculada que pateix de forma incomprensible. Per què el dolor d'una nena sense taca alguna? Com representar pictòricament parlant aquest tràgic i dolorós moment? Com va poder plasmar-ho en 1883 aquest gran mestre que és Joaquín Sorolla?

Sorolla explora, s'endinsa i penetra en aquesta excelsa obra en el més inescrutable de la fràgil existència humana. I ho fa amb aquesta sàvia lucidesa expressiva pròpia dels grans mestres. Podríem dir que només els grans pintors de l'Olimp, com sens dubte ho va ser i ho serà per sempre més el valencià Joaquim Sorolla, han estat capaços de resoldre de forma brillant un tema tan delicat, i alhora tan candent i substanciós com el que observem en aquest llenç: el dolor, el sofriment i l'ombra de la "germana mort" com va proclamar al segle XIII Sant Francesc d'Assís.

Mai en la història de la pintura universal ha estat aquest un tema intranscendent: representar bé -per comprendre’l millor-, de manera atractiva, real i convincent, la complexa i angoixant frontera entre la vida i la mort, aplicat, en aquest cas, a  l’esdevenir d'una innocent nena de no més de dos anys, que lluita, de forma solitària, extenuada i sense potser altres recursos que els proporcionats per la divina providència, contra el dolor, l'angoixa, la malaltia i l'ocàs de la seva existència. El pinzell de Sorolla, savi i màgic, tradueix aquest sublim moment i el converteix en una inequívoca obra mestra de la pintura espanyola de l'últim terç del segle XIX.

Diguem, abans de continuar amb l'estricta execució de Sorolla, que experiències plàstiques d'aquest tipus ja van ser practicades, per exemple, al segle XVII per l'holandès Johannes Thopas en el seu Retrat de Catharina Margaretha van Valkenburg (oli sobre llenç, 59 x 71 cm, 1682, Mauritshuis, la Haia), pel nord-americà Charles Willson Peale en el desconsolador Retrat de la seva esposa Rachel Weeping davant la mort del seu fill (oli sobre llenç, 93'5 x 81'4 cm, 1776, Philadelphia Museum of Art, Estats Units); o, ja en el segle XIX, per l'espanyol Leopoldo Sánchez Díaz en el seu bon Retrat jacent del Príncep d'Astúries (oli sobre llenç, 33 x 44 cm, segona meitat del segle XIX, Museu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, Madrid) que Sánchez Díaz va copiar a partir d'una esplèndida obra perduda que Federico Madrazo va realitzar en 1849. És veritat que en totes aquestes obres s'exhibeix qualitat plàstica i ofici pictòric, però cap arriba al realisme i la suprema tendresa expressiva que veiem a la obra de Sorolla.

Per exemple, i reprenem de nou l'estrictament relatiu al "mode pictòric i resolutiu" de Sorolla, cal destacar les precises, diminutes i al seu torn lliures pinzellades de la gorreta blanquinosa d'aquesta nena que constitueixen una simfonia harmoniosa de vibrants empastaments blancs, tenyits d'un eloqüent rerefons blau grisós que ensuma òbit. Quelcom veritablement prodigiós que subratlla encara més la tènue calidesa de les lívides carnacions de la cara de la nena.

Per la seva banda, el cap i el inert cos de la petita s'enfonsen i es fonen de manera admirablement resignada en el blanc -i tou- coixí, afí al conjunt de la coloració continguda que s'exhibeix en tota l'obra; si bé, aquesta tonalitat és una mica més fosca per al cotonós coixí, que el que observem, per exemple, en els lúcids i desimbolts empastaments de blanc de plom que suren i juguen en algunes puntetes de l'esmentada gorreta. Sorolla -i aquesta és una de les seves més grans conquestes expressives-, tot ho resol amb una prestesa tècnica i matèrica excepcional, molt viva i urgent, com esdevé en els desfermats i solts cabells castanys que el pintor tradueix en finíssimes puntes que es desplomen lliures i febrils sobre el front de la nena. Fins i tot el to fosc que reverbera en el fons -observeu bé les diferents i sàvies gammes de foscor que hi destil·la-, subratlla i convida l'espectador a quedar-se exclusivament en el punyent dolor de l'escena centra

Sorolla és molt Sorolla. Originalíssim. Per això, sobre l’acartabonat i magistral triangle grisós que prefigura la part inferior dreta de la nostra obra, apareix altiva la signatura de l'artista: "J. Sorolla / 83 / Valencia ", realitzada amb un pigment vermellós. Es tracta d'una firma la cal·ligrafia de la qual es correspon amb la de l'artista valencià, que va arribar a emprar fins a cinc rúbriques diferents. Es tracta, doncs, d'una signatura habitual de la primera etapa del pintor, firma que també podem trobar en altres obres seves com La model en l'estudi (1886), Acadèmia del natural (1887), Els guitarristes, costums valencians (1889) , o Clotilde amb els fills, dia de Reis (1900). La morfologia de la "J", la "S", i especialment, la "A" final, que està escrita en majúscula, és afí, en el traç i en la forma, a l'emprada per Sorolla.

De la mateixa manera, l'extraordinari i solt treball del citat encaix de la gorra de puntetes que cobreix el cap de la nena és extremadament semblant a l'encaix representat al pit de la bata que veiem en altres obres de Sorolla com la del nen Jaime García Banús ( 1892). Comprovem, doncs, com en els dos casos Sorolla ha emprat pinzellades curtes i planes d'un blanc matisat per resoldre la base, i després ha realitzat l'acabat amb traços magistrals del mateix color, però aquesta vegada més pur, més empastat amb la punta d'un pinzell rodó. Es tracta, sens dubte, de la mateixa tècnica i noció plàstica emprada per a l'execució d'una Nena italiana amb flors (1886), sent el mateix detall que també pot apreciar-se en altres obres com Elenita en el seu pupitre (1888), on aquest mateix detall i aquesta mateixa manera pictòrica es repeteixen en el impol·lut vestit blanc, així com en les mànigues i les puntetes que adornen la part baixa del vestit.

Finalment, la àgil manera de realitzar els flocs de cabells llisos i lacis del serrell de la petita és molt semblant als traços frescos que conformen els flocs esvalotats que cauen sobre les galtes i el front de la Nena italiana amb flors de 1886, o els emprats per a dur a terme el serrell de Maria en l'obra de Maria Sorolla o la nena, també de 1893.

Aquesta original obra ha romàs oculta durant anys. Sabem que posseïa un lacònic certificat d'autenticitat realitzat per Francisco Pons Sorolla i Arnau, nét del pintor i antic director del Museu Sorolla de Madrid, amb data del 29 de juliol de 1956. Es tractaria, doncs, en principi, d'una obra de Sorolla realitzada en el seu període de joventut, quan encara residia a la capital del Túria, poc abans d'anar-se'n a estudiar a Roma gràcies a la beca que li va ser concedida per la Diputació de València en 1884. 

No obstant això, totes aquestes sòlides pistes històriques i totes aquestes bones sensacions plàstiques, formals i estilístiques que hem anat descobrint en aquest llenç, els historiadors de l'art els hem de verificar amb anàlisis científiques rigoroses, profundes i definitives. Quelcom que ha ocupat el treball coral dels investigadors del CAEM durant més de 6 mesos, i que ha culminat amb un complert informe històric i artístic de la peça, que l'atribueix, ara sí, de forma rigorosa i contrastada, segura, a Joaquín Sorolla (vegeu l'informe inèdit del CAEM, Joaquín Sorolla, cabeza de niña sobre el lecho, Universitat de Lleida, 2019). Així és com avança la ciència analítica i rigorosa aplicada a la disciplina de la història de l'art.

Finalment, i conscients tots els investigadors del CAEM del que representa atribuir a 2019 una nova obra a Joaquín Sorolla, l'indiscutible gran mestre del luminisme espanyol, hem consultat i contrastat la nostra proposta atributiva amb la major experta del món en la pintura de Sorolla: Blanca Pons-Sorolla, besnéta del pintor, qui, després de diversos intercanvis, i després d'haver vist la peça en directe de manera detinguda i molt profunda, no va dubtar a ratificar la nostra atribució i de qualificar-la com una obra exquisida i indiscutible del primer Sorolla, realitzada a València en 1883.

 

Font: Nota de premsa CAEM

 

  • Twitter
Accions del document
Institut de Reserca Biomèdica Arborètum - Jardí botànic de Lleida


Parc de Gardeny, Edifici CeDiCo
1a. planta, Lleida - 25071
9732722922 973 272 922
parc@pcital.es parc@pcital.es
Accessibilitat
Visualitzadors i programes
Ajuda'ns a millorar
Avís legal